Alòs de Balaguer: Cim, Ermita i Refugi de Sant Mamet    

Al cim de Sant Mamet (1391 m.) hi ha enclavada l’ermita que duu el mateix nom i annex a ella, el refugi lliure de muntanya. L’ermita va romandre prop de cent anys pràcticament en ruïnes, fins que ara fa quatre dies, l’any 2000, se’n va restaurar tot el conjunt gràcies a l’esforç desinteressat dels veïns d’Alòs. Altre temps, actuava de punt de trobada ancestral dels habitants dels poblets de l’entorn, que hi acudien per celebrar-hi un aplec. El Sant era el patró de les dides perquè conten que tenia facultats per augmentar el cabal de llet de les mares en període de lactància. El Cim de Sant Mamet es situa en el punt UTM 31T ED50: x=329534 y=4649557 (mapa).

Des d’Alòs de Balaguer parteix una pista que en unes quinze mil passes de pagès ens hi duria, còmoda i pràctica a més no poder si hi anem a cavall d’algún giny mecànic, dura i ensopida si la fem en bicicleta, monòtona i avorrida si la fem a peu (un poc més de 4 hores caminant).

Molt més gratificant, molt més bella i molt més agraïda es la pujada des del Coll d’Orenga (mapa), on deixarem el Montsec a la nostra esquena. Enfilar aquest costat del dom (aproximadament 2 hores de caminada) ens permetrà de conèixer una vessant per a molts inèdita d’aquestes muntanyes, un lloc ple de torres i fortaleses de defensa i de guaita, com el Castell d’Orenga, la Torre de Mataperunya (també coneguda com Rocaspana), la Torre de l’Espinal, etc.

La serra de Sant Mamet, al sud del Montsec de Rúbies, és com una avançada que ens ofereix una doble visió: pel nord les parets del Montsec i darrere seu els Pirineus, pel sud l’extensa plana lleidetana. Des d’aquí es veuen les serrales pre-litorals, es veu Montserrat, es veuen els Pirineus d’Andorra i d’Osca, el Montroig… A més a més de tota la Vall d’Ager, tota la Coma de Meià, i la llarga plana lleidatana. Això la converteix en un mirador privilegiat, injustament menystingut pels excursionistes.

És la primera serralada de certa importància que ens trobem a partir de les esplanades de la comarca de La Noguera i l’Urgell, pòrtic del Montsec al qual s’uneix a través del Coll d’Orenga. Assoleix els 1.391 metres d’altitud i s’estén des de ben a prop de la Noguera Pallaresa (pantà de Camarasa), al poble de Figuerola de Meià, fins la riba del riu Segre, a Alòs de Balaguer, municipi al qual pertany. Forma tot un seguit de turons suaus i arrodonits, que contrasten amb les aspres cingleres de la serra veïna del Montsec.

La devoció a Sant Mamet ha estat sempre molt present a Alòs de Balaguer (veure els Goigs de Sant Mamet). Cada 11 de Maig se celebra una romeria a l’ermita. Antigament hi acudien 7 processons vingudes de pobles de ben lluny per fer-hi un aplec.

dels d’Alòs i Baldomar,

de Rubió i de Figuerola

Fontllonga i de Montclar

que us tenen en gran memòria

Punjant a l’ermita, a mig camí hi ha un boix, conegut com el Boix de la Creu, ja que allí es reposava i s’esmorzava, per tal d’agafar forces i continuar l’ascenció. Tothom pjava caminant, menys el capellà que hi pujava a cavall d’un animal. Arribats a dalt es deia la santa missa i es cantaven els goigs, després la gent dinava i feia una mica de gresca, i a continuació començava el rés del rosari, processó i retorns. tot baixant es feia nova parada al boix esmentat i arribada al poble.

Sant Mamet era i és encara molt invocat per les mares en període de lactància perquè tinguessin prou llet per criar fills. No es té constància que aquesta creença sigui habitual d’altres pobles. Entre nosaltres pren origen de la fonètica del nom, semihomònim del verb mamar. També se’l reclamava perquè fes estroncar la llet acabat el temps de la lactància de l’infant. Les mares acudien a Sant Mamet demanant-li:

La gent creu que entre aquest dia i el següent acaba l’hivern i el fred, i que Sant Mamet se’ls enduia. Per aquest motiu la veu popular diu:

A les llars de foc on hi havia escó mòbil, el dia de Sant Memet era costum treure’l. Abans de desmuntar-lo feien una gran foguera i cremaven un tió ben gros. D’aquesta acció se’n deia “cremar l’escó” i venia a constituir com un comiat del fred. També hi havia alguns preceptes culinaris en aquests dia, i el refrany és expressiu:

Molts anys enrera era típic veure per aquests camins la figura inconfusible de l’ermità de Sant Mamet el qual, amb el seu ruquet, resseguia les llars habitades d’aquesta terra tot fent plega, de la qual, amb mitja dotzena de gallines que tenia, anava vivint. Trucava a totes les portes, que sempre se li obrien generosament. Tothom solia ser molt generós amb l’ermità, que havia esdevingut una figura simbólica i molt estimada en aquesta terra.

Fonts:
· Bellmunt i Figueras, J. Fets, Costums i Llegendes de la Noguera. Pagès Editors.

Articles Relacionats:

1. Alòs de Balaguer: Ermita de Sant Miquel
2. Alòs de Balaguer
3. Alòs de Balaguer: El Castell
4. Alòs de Balaguer: Fosses Comunes de la Guerra Civil
5. La Vall d’Ariet: Església de Sant Bartomeu
6. Alòs de Balaguer: Jaciment de la Cova del Parco
7. La Baronia de Sant Oïsme