Alòs de Balaguer: La Geomorfologia

L’àrea d’Alòs de Balaguer és a la vall mitjana del Segre en un sector on el curs fluvial deixa la direcció normal nord-sud dels rius sud-pirinencs per prendre un camí cap a l’oest entre les localitats de Ponts i Camarasa.

El riu travessa, en primer lloc, un sector constituït per sediments terciaris que formen part del marge nord de la Depressió Central Catalana per introdui-se, posteriorment, en les serralades exteriors dels Pirineus a través d’un estret i profund congost (Congost del Mur) a partir d’Alòs de Balaguer i, finalment, sortir de nou a la depressió de l’Ebre al tram Camarasa-Balaguer.

El tram de direcció est-oest dóna unes característiques geogràfiques particulars a aquest sector fluvial que no es repeteixen en altres rius dels Pirineus; a més, la resistència dels materials entre Alòs de Balaguer i Camarasa genera un paisatge abrupte, no habitual en una zona tan meridional. Les altituds màximes estan entre 669 m (Grialó) al sector d’Artesa de Segre i 773 m (Lo Castellar) al d’Alòs-Camarasa, mentre que el riu davalla a una altitud entre 340 i 250 m.

El clima mediterrani de muntanya mitjana d’aquesta àrea, en la qual les precipitacions oscil·len entre els 500 i els 650 mm anuals, contrasta amb l’ambient més sec que l’envolta, ja fora de les serralades. Lògicament, aquestes característiques climàtiques i les roques que afloren tenen una gran influència en la vegetació que actualment cobreix la zona, sobretot en l’ambient de l’estret d’Alòs de Balaguer.

L’aïllament de la zona, allunyada de les principals vies de comunicació i on hi ha pobles que han perdut gran part la població els darrers decennis, ha permès una conservació excel·lent del medi natural, molt recuperat de la intensa pressió que sens dubte el va afectar en èpoques anteriors. Per això és un paisatge molt interessant.

Les serralades marginals formen el sector meridional de les serres exteriors i, estructuralment,
constitueixen una de les unitats tectòniques al·lòctones desplaçades al sud durant les fases orogèniques alpines. Aquest sector dels Pirineus catalans comprèn dues unitats d’aquest estil: la nord, que forma part del mantell del Montsec, serra que forma el front d’aquesta unitat, i el mantell de Gavarnie, desplaçat posteriorment i que dóna lloc a l’encavalcament frontal de les serres de Mont-roig, Sant Jordi, Boada i Rubió a sobre dels materials terciaris de la depressió de l’Ebre, que actuà com a unitat autònoma.

Les roques dominants són calcàries, calcarenites i margues d’origen marí. Tot i que pertanyen a formacions d’una gran potència de sediments a la unitat del Montsec, que és més al nord, aquí l’espessor estratigràfica i les sèries aflorants d’aquestes roques queden reduïdes, respectivament, a causa del caràcter marginal que presenten a la conca sedimentària i atès que en desapareixen moltes per encunyaments marginals. Les formacions amb més importància geomorfològica per la resistència erosiva que ofereixen són les calcàries i calcarenites del cretaci superior (campaniàmaastrichtià), que formen els escarpaments i gran part del nucli de les serres de Mont-roig, Sant Jordi o Boada.

També cal remarcar les calcàries del juràssic, que formen la part inferior dels penya-segats més occidentals i el nucli anticlinal de Carbonera, i les calcàries d’alveolines de l’eocè. Aquests conjunts carbonatats presenten una estructura en plecs ejectius de sinclinals amples i anticlinals estrets, com l’esmentat de Carbonera, i encavalcaments, com els de les serres de Rubió i dels Arquells i tot el front del mantell de Gavarnie. En aquests punts de màxima deformació tectònica apareixen els guixos i les argiles del triàsic superior (fàcies Keuper). També hi són presents els materials del keuper a la depressió d’Alòs de Balaguer, que afavoreixen que hi hagi una àmplia vall poc abans de l’inici del congost fluvial. Aquestes estructures giren respecte als eixos normals dels Pirineus per col·locar-se quasi en direcció nord-sud.

Cal esmentar una última roca pel paper morfològic que té: els conglomerats terciaris residuals que dominen al sector nord de l’estret del Segre (Lo Castellar). Són acumulacions de graves que han experimentat fortament un procés de cimentació i que en l’època postorogènica (oligocè) van cobrir la major part de les estructures descrites abans i que actualment es conserven al sinclinal de Maçana-Alòs de Balaguer, on formen capes subhoritzontals discordants sobre les estructures pirinenques. Juntament amb les calcàries, són les formacions amb més importància càrstica, cosa que ha afavorit la formació de cavitats i abrics d’interès arqueològic com la Cova del Parco, i altres coves importants per la seves pintures rupetres com són la Cova del Tabac, Antona, la Balma del Pantà, la Cova del Cogulló, la Cova dels Vilars, el Tallat de Les Aparets, etc, totes elles declarades Patrimoni Mundial.

La incisió del Segre es va produir sobre les formacions terciàries discordants de Lo Castellar de forma epigènica i va aprofundir, al llarg del terciari superior i el quaternari, i va marcar el nivell de base dels barrancs que drenen la regió, entre els quals destaca el Barranc del Prat, que baixa des de la serra de Sant Mamet. La incisió va exhumar els relleus que hi havia sota els conglomerats, de manera que van aparèixer les estructures plegades amb sinclinals convertits en sinclinals penjats, que eren els relleus més elevats, i l’anticlinal de Carbonera amb morfologia de comba o vall anticlinal, és a dir, un relleu invertit característic. Les zones altes d’aquestes serres conserven restes de superfícies erosives que van aplanar gran part dels relleus que hi havia abans de l’actual incisió fluvial, superfícies, ossiblement, del terciari superior.

Fonts:
· Peña, J. L. La Conca de Tremp i Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríos
Segre i Noguera Ribagorzana. Estudio geomorfológico, Instituto de Estudios
Ilerdenses, CSIC, Lleida, 1983a.

· Pocoví, A. Estudio geológico de las Sierras Margnales Catalanas (Prepirineo de
Lérida). A: Acta Geol. Hispánica, 13 (3), 73-79, Barcelona, 1978.

· Seguret, M. Étude tectonique des nappes et séries d’ecollées de la partie centrale
du versant sud des Pirenees: caractère sinsedimentaire, rule de la compression
et de la gravité, Publ. Univ. Sc. Et Tec. du Languedoc (USTELA), série Géol.
Structurale, 2, 160 p., Montpeller, 1972.