La Baronia de Sant Oïsme
19 de August , 2008
Torre a la Baronia de Sant Oïsme
El seu nom és una corrupció del de Santa Eufèmia, que era el topònim primitiu. La primera notícia que tenim d’aquest lloc correspón a l’any 1095 i es descobreix el nom primitiu de Santa Eufèmia per un document de l’any 1099. En principi l’església de Sant Bartomeu devia ser la capella del castell, ja que la parròquia era l’església de Santa Eufèmia, però quan aquesta en perdé la categoria fou la capella del castell la que passà a fer les funcions parroquials.
Una dita d’aquest indret deia de la seva gent, fent referència a la essència treballadora i esforçada, però també de tarannà molt llest, diu: A la Baronia el llop hi fa el niu i la guineu hi cria.
El castell va ser conquerit als sarraïns juntament amb el d’Oroners i el de l’Ametlla del Montsec per Arnau Mir de Tost el 1034, i tots ells van ser reconquerits definitivament altre cop el 1048. Aquesta zona va ser senyorejada per la Vall d’Ager, però després de la mort d’Arnau Mir de Tost, es va incorporar al feu de Fontllonga. I, després, el 1330 Fontllonga, amb el seu territori, es va annexar a la senyoria jurisdiccional del Marquesat de Camarasa.
La història de la Baronia de Sant Oïsme continua, seguint els passos del marquesat, obra d’Alfons III el Benigne, que substituí l’antiga batllia reial que comprenia: Camarasa, Cubells, Sant Llorenç de Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, el Puig o Castelló de Meià, Anet, Fabregada i d’altres llocs que havien format part del comtat d’Urgell i del vescomtat d’Àger. Inicialment el marquesat fou donat a l’infant Ferran d’Aragó i de Castella (fill d’Elionor de Castella), dins la política que aquesta reina seguí d’afavorir els seus). A la mort d’aquest (1363), revertí a la corona i el 1368 Pere III el donà a l’infant Martí (Martí l’Humà), que el 1392 l’atorgà a la seva muller Maria de Luna, aleshores duquessa de Montblanc. Aquesta posà en venda el marquesat. Més tard, el marquesat tornà a la corona el 1414. El 1458 fou venut al noble aragonès Lluís de Coscó, resident a Lleida; passà el 1543 a Diego de Cobos i, successivament, als Luna i Guzmán, als Manrique i finalment als ducs de Medinaceli (a l’arxiu de la Casa de Pilatos de Sevilla es conserva una rica documentació del marquesat). Al títol de marquès de Camarasa s’afegí el 1626 la grandesa d’Espanya.
Situació en el Mapa
El Castell
Aquesta fortalesa és d’època romànica, datada al segle XI i documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià. En varis documents s’esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que la actual. L’any 1193 apareix entre els béns dels Cervera-Meià. El 1379 es tornen a tenir referències de l’indret en un document del rei Pere III (dit el cerimoniós) on consta situat a la baronia de Meià.
Consta d’una torre circular i d’una planta d’un recinte rectangular al costat sud-est. La torre cilíndrica del castell crida fortament l’atenció del visitant ja que té una alçada d’uns 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de 1,5 m (que es redueix a 1,13 m en la coberta superior). A uns 4 m del terra i orientada cap el sud s’obre una porta d’arc de mig punt adovellat, com s’acostuma a trobar en aquest tipus de construccions, per evitar l’accès directe en cas d’asalt. A uns 8 m del terra hi ha una altra porta més petita orientada al sud-oest d’uns 70 cm d’ample i uns 160 cm d’alçada, acabada també amb un arc de mig punt avui dia ben conservat.
L’existència de dues portes ens planteja la utilitat de la segona. Cal pensar que devia permetre d’accedir a una plataforma o una galeria de fusta que hi havia en aquell nivell, però només a la seva banda meridional. A més a més de la torre, es construïren altres edificis en el reduït espai que hi ha al cim de la roca. A la banda sud hi havia un recinte que feia uns 4 m per 3,5 m. I cap al nord, es poden veure restes de murs laterals que fan pensar en la possible construcció d’una altra dependència. Així doncs, hom pot suposar que la torre i la nau meridional són coetànies i fetes al segle XI. I que, ademés, potser en aquesta mateixa època, ja es feren algunes construccions a la banda septentrional, tot i que la major part del que s’ha conservat sembla ja dels darrers segles medievals.
Al costat nord hi ha dues espitlleres acabades en una graonada a la part superior que fan pensar en l’existència de diversos trespols de fusta. El castell és de parament de filades de pedres treballades a cops de maceta, i es poden observar els forats originals de bastida. La torre, malgrat de l’efecte óptic, no és completament cilíndrica sinó troncocònica. El seu diàmetre exterior en la base es de 420 cm y 270 el espacio interior. La alçada, com ja hem dit és de 14 metres i el seu diámetro a la coberta és de 383 cm.
L’any 1379 es troba una referència sobre el castell de Sant Oïsme quan el rei Pere III concedí llicència per a construir un pont al senyor del lloc de “Sent Ohismia”, en un gual, on ja hi havien mort diverses persones en el moment de travessar-lo. També li cobra llicència de cobrar pontatge.
Existeix la llegenda de la salvadora del castell on s’explica que Felip V féu enderrocar tots els castells de casa nostra i amb èmfasi especial aquells que li van fer resistència. Però aquest de Sant Oïsme es va escapar de l’enderroc gràcies a la valentia i sang freda de la seva jove senyora. La mestressa havia estat avisada a temps de l’ordre esmentada i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes, que en seguiment del pla les havien dissimulat i ara en la recepció de la tropa de molers i picapedrers, semblaven servents.
L’elegant dama convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell i els demanà que abans de dur a terme l’ordre, fessin l’honor d’acompanyar-le en el dinar. El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua i com no estaven acostumats a esser rebuts així, van acceptar. El banquet fou d’allò més bo, i com agraïment, el capità, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova. Però fou en aquest moment quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor, i li contestà:
Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’aci que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.
El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. I fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.
Una altre llegenda ens diu que en aquest lloc fou on es va aixecar el famós convent de Sant Oïsme, del qual tant es parla en la història i que ningú no ha pogut situar exactament. La llegenda del Convent diu que un dia, els monjos estaven fent contemplació quan van sentir el cant melodiós d’un rossinyol al bosc. Atrets per aquelles belles refilades van sortir del cenobi i s’adreçaren vers el bosc on van quedar extasiats escoltant aquells cants. Quan van tractar de tornar al convent es van trobar que en el lloc del convent s’aixecava el castell de Sant Oïsme, car, sense adonar-se’n, havien perdut la noció del temps i havien transcorregut mil anys.
Per aquest motiu, i a pesar d’haver-se parlat molt, ningú ha pogut trobar el lloc exacte a Catalunya on s’aixecava aquest cenobi, perquè segons la llegenda es trobava en el lloc exacte on avui s’aixeca l’actual castell.
Església de Sant Bartomeu
Aquesta capella formà part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià de l’any 1095. La seva construcció amb triple àbsida és una mostra típica de les edificacions muntanyenques, construïdes en llocs gairebé inhòspits durant els primer temps de la reconquesta, amb coberta de teules de pissarra i un campanar que recorda els d’estil llombard.
És una església d’una nau i tres absis rodons, sobrepassant el central i cobert amb volta de quart d’esfera prolongada que presenta un encaix amb la nau a nivell d’arrencada. Els absis laterals, també basats en la forma rodona, són asimètrics. A l’exterior el de la dreta forma un mig cilindre i el de l’esquerra un quart de cilindre. La volta no arrenca de l’arc d’inici del de la dreta ni de l’arc preabsdidal de separació del de l’esquerra, sinó de murs rectes que forma tant en l’un com el l’altre, a l’interior, el costat del evangeli. Els tres absis s’uneixen directament sense deixar entre ells visible l’angle de la nau. L’únic arc preabsidal és el de separació de l’absis lateral esquerre, que te unes mides de 4,20 x 12 m.
La nau coberta amb volta de canó, té un arc toral lliure desviat cap a l’epístola, així com el cos que precedeix la part de la nau distribuïdora dels absis. La pilastra d’aquest cos acaba en un no-res al mur i l’alçada de la volta de la nau no es modifica. També al frontis té la mateixa desviació. Arc toral adossat al frontis. Dos arcs laterals al mur de l’epístola i un al de l’evangeli, manca el del tram on hi ha la porta. Tots els arcs són de mig punt. Aquesta església té una orientació de 110º.
La construcció és de parament de pedres treballades a cops de maceta en filades. El campanar és de pedra tosca polida. Forats de bastida que travessen els murs. El conjunt és sobre un podi roquer mig tapat pel parament, en especial al frontis. L’absis del costat de l’epístola és parcialment sobre un podi de 50 cm d’alçada. El central és també en part sobre un podi roquer i en part sobre un d’obre a la banda de l’epístola, amb una alçada màxima de 115 cm i un altre a la banda de l’evangeli de 85 cm d’alçada. Tots són units en angle recte.
La porta d’entrada està situada al mur de l’evangeli, d’arc de mig punt adovellat a l’exterior i rellinda de fusta a l’interior. Aquesta porta és l’únic lloc per on és accessible l’esglèsia ja que els murs sud i oest són construïts ran del penyal, en un fort desnivel amb relació al nivell interior del temple. Les finestres: una en creu grega al frontis; tres més, una a cada absis, no visibles a l’interior, de dues esqueixades per l’amplada exterior, adovellada amb pedra tosca la de l’absis laterals de l’epístola, amb pedra dura la del central i d’arc monolític del segon tipus en pedra tosca la del lateral de l’evangeli. Totes d’ampit pla.
El campanar està situat damunt la petita volta que precedeix al cos distribuidor d’absis i centrat respecte a l’espina de la nau. És tot ell en pedra tosca, llevat de les columnes i és datable a una reforma del segle XII. Les mides són: 1,75 x 1,70 m. Consta d’una plataforma de 40 cm d’alçada amb pilastres angulars de mida variable, entre 35 x 40 cm i 33 i 39 cm de costat. Les dues de la banda de l’epístola tenen un repeu a l’interior del costat que dóna a l’evangeli. Les bases són de planta rectangular (20 x 40 cm) i 15 cm d’alçada, de secció trapezoïdal amb bisell. Sostenen una columna poligonal, de 8 costats, monolítica, de 62 cm d’alçada per 60 de perímetre. El capitell és igual a la base i de 17 cm d’alçada. Dos arquets de mig punt, adovellats, recolzen en cada capitell. Per damunt d’ells el parament continua i acaba sense cornisa, cobert per un baix xapitell. A l’interior la coberta està formada per una cúpula quadrangular de murs corbats.
Fonts:
· Bellmunt i Figueras, J. Fets, Costums i Llegendes de la Noguera. Pagès Editors.
· Vidal-Vilaseca, El Romànic de La Noguera.
0 Comentaris | 1 Pingbacks | 0 Trackbacks
Categoria: Baronia de Sant Oïsme,Camarasa,Patrimoni Arquitectònic
Afegir a: Del.icio.us | Meneame | Digg
Pingback: La Baronia de Sant Oïsme « Sortides familiars | http://joanmolar.wordpress.com/2009/10/29/la-baronia-de-sant-oisme/ | Ho va fer el 29 de October de l'any 2009[...] diem: la propera vegada que pugeu al Pirineu per la carretera que passa per Terradets, ature-vos a la Baronia de Sant Oïsme. Ature-vos-hi pel seu paisatge encisador. Per les vistes damunt el pantà. Per les vistes del [...]
